top of page
Aquestes històries són de gent que ja ho ha superat
Anonim 14 anys
​
​
Hola, tinc 14 anys. La meva història de quan vaig patir bullying és:
Jo portava patint bullying d'ençà que era petita en una escola on aquest tema no es tractava ni es tracta adequadament. Jo era la típica nena "friki" o "pringada" (no popular) que tota escola té. Com a tal, els populars es van aprofitar del poder i de la influència que tenien sobre els del curs per fer-m'ho passar malament. Jo aquells anys no vaig identificar mai la meva situació com a bullying, ja que no sabia que el bullying podia anar d'un extrem a un altre, però que en realitat el que jo estava passant era bulliyng.
A 5è de primària tot va empitjorar de tal manera que vaig identificar la meva situació com el que realment era.
Jo rebia empentes, estirades de cabell, em trencaven el material, me'l llençaven a les escombraries, em tiraven pilotes de bàsquet a la cara, em baixaven els pantalons o la samarreta per humiliar-me davant de tothom...etc.
Lamentablement no li vaig explicar a ningú (cosa que hauria d'haver fet des del moment en què tot va començar).
A 6è de primària tot va millorar considerablement gràcies a un professor que va posar-hi remei.
A 1eso tot va tornar a empitjorar i la situació era igual excepte que ja no em llençaven a terra ni rebia cops de pilotes de bàsquet a la cara. Estúpidament vaig seguir sense dir res.
A 2eso tot va anar encara més malament que a 1eso, ja que un nen va decidir ficar a tots els populars de la classe en contra meva, però aquest any hi havia alguna cosa nova: tenia uns amics nous els quals em defensaven a vegades del "matón" principal de la classe. Aquell noi que em feia la guitza va decidir anar per a mi i els meus amics. Va fer que cada amiguet seu anés per a cada amic meu. Jo i un altre nen vam haver d'aguantar no només un dels pitjors matons, sinó uns quants més.
Encara lluito contra aquell nen que m'insulta perquè li agrada fer-m'ho passar malament que està decidit a veure quan aguanto, quan explotaré i ja no podré més (així mateix m'ho va dir). Segueixo pensant que aquell nen és un sociòpata, o com a mínim en té un punt.
Només vull dir que amb uns amics que t'ajuden en aquests moments tot es fa una mica més fàcil. Ja que ara, amb ells, si els "populars" m'oferissin d'anar amb ells però deixant els meus amics, els hi diria que no, perquè ara he trobat un grup que lluita al meu costat, amb mi.
Així que mai estàs realment sol, només has de trobar a la persona adequada que estigui al teu costat en el front.
I si patiu bullying, el més important és dir-ho, que no heu de tenir vergonya. És més fàcil del que sembla si teniu a algú a qui explicar-li i que t'ajudi.
​
​
​
​
Maria 33 anys
​
​
Hola, sóc la Maria i ara mateix tinc 33 anys i tinc una discapacitat de naixement. A segon de primària em van fer repetir i va ser quan va començar el meu calvari. Enveja perquè jo tenia un ordinador, ràbia, mania, odi, tot el dolent era culpa meva. Cada cop les accions contra mi eren pitjors, just acabada d'operar em van tirar per les escales de l'escola, i això era a 6è de primària. El pitjor estava per arribar, vaig passar a l'ESO i allà, a part d'agressions i burles per part de "companys" tenia assetjament psicològic x part de mestres. Jo porto bolquer per la meva discapacitat i tot i estar acabada de canviar hi havia una mestra que per ella sempre feia pudor. Em vaig arribar a dutxar 5 cops al dia per sentir-me neta, em treien els exàmens i em posaven un 0 sense acabar-los, i si em pegaven no em feien cas, sol una cosina, i no em deixaven utilitzar les ajudes tècniques que necessitava per les classes. Va ser molt dur i en aquell moment sol ho sabia una cosina, ja que a casa teníem una situació complicada i no volia molestar els pares. A mitjans de segon d'ESO van reunir a ma mare i li van dir que jo no podia seguir el centre, que anés a una escola especial o que em quedes a casa el sofà. Ma mare es va tornar boja buscant un centre que em volguessin fins que va trobar un IES al poble veí on vaig tenir un suport per part de tot l'equip docent immillorable.
Jo tenia una idea, que era fer un blog al face explicant el meu cas i poder ajudar a persones que passessin el mateix però us heu avançat. Moltes gràcies per llegir la meva història i felicitats.
Gràcies
bottom of page